56. Una nit surrealista, 9 d'agost del 2009

Després d’haver-me perdut un parell de cops, després del petit accident sense conseqüències, del núvol assassí d’insectes, de la tortura de la carretera de llambordes, cansat, perdut i sense saber on dormir, a les 11h15 de la nit em trobo amb un cartell indicant la presència d’un hotel i un càmping. M’imagino que la meva emoció és la mateixa que la dels aventurers del desert, quan estan perduts, exhausts i es troben amb un oasis.

El lloc es troba a 20 km al nord d’Elk, a la vora d’un llac tranquil, en una zona turística destinada únicament a Polonesos amb baix poder adquisitiu. L’ambient em sembla molt estrany perquè és molt lluny dels estàndards europeus. Em disposo a entrar a l’hotel, on hi ha encara vida, per veure si em puc albergar. Sembla que s’ha girat la sort, perquè hi ha habitació i m’atenen molt bé. Em proposen un lloc per guardar la moto i la possibilitat de sopar malgrat la hora intempestiva. L’hotel és senzill, però la gent té un alt sentit de la hospitalitat.

Confirmo que sopo al restaurant i després de deixar les maletes a l’habitació, em sec en una de les 6 taules del menjador desert. Al cap d’un parell de minuts, apareix la cuinera, una dona corpulent, de moviments pausats, que m’atén com una autèntica mama italiana. Com si fóssim família, s’asseu a la meva taula i després d’intentar mantenir una petita conversa fent un mix d’idiomes, em proposa diversos plats. Jo estic tant content d’estar aquí, aixoplugat i amb possibilitat de sopar, que tot m’està perfecte. Li dic que em cuini el que vulgui, a poder ser, alguna cosa típica Polonesa.

Una estona després, la mateixa cuinera em porta el menjar. Ou bullit amanit amb alguna espècie, escalopa de pollastre arrebossada acompanyada de tomates crus, salsitxes gruixudes bullides i servides amb l’aigua de cocció. Sense que ho hagi demanat, també em porta una tassa de té. Tot plegat no és menjar de luxe, però és menjar autèntic que em fa sentir com a casa. A més, estic saturat de la sofisticació dels restaurants més turístics.

Després de sopar, veig que el bar està animat de joves que tenen entre 25 i 35 anys. Penso que m’anirà bé fer una cervesa ja que el dia ha estat molt carregat d’emocions. Sec a la barra i en poc segons, esdevinc el protagonista de la nit. Els joves, molt oberts, em donen conversa. Entenc que en aquest lloc, no estan molt acostumats a veure turistes estrangers. Acabo jugant als dards amb ells i la nit pren un gir inesperat. Ronda de cervesa per aquí, ronda de vodka per allà. Ells mateixos em confirmen que el Polonès és un gran bevedor i que no els hi puc fer el lleig de no veure amb ells. Intento gestionar com puc la situació però acabo bevent més del que voldria. No obstant això, la veritat és que m’ho acabo passant increïblement bé en una nit que pren un caire surrealista.

Al voltant de les dos de la matinada, irromp un home d’uns 60 anys, vestit de caçador, amb un fusell a la ma i amb una presència imposant. Es fa un silenci aterrador a la sala. La cambrera (a la foto) treu tots els diners de la caixa i els hi dona. Jo em quedo una mica espantat per la situació fins que em presenten aquest personatge com el propietari del lloc. M’havia imaginat que era un mafiós que practicava la extorsió! Cap dels joves embriagats discuteix la seva autoritat quan diu que és hora d’anar a dormir i un a un van desfilant per la porta. Perfecte! Avui ha estat un dia memorable però ja és hora de gaudir d’un merescut descans.

L’endemà al matí, un pare de família d’uns 35 anys intenta donar-me conversa en un Angles incomprensible. L’home s’ha adonat que vinc de l’Europa de l’Oest i m’està demanant si li puc oferir feina. Quin mal moment! Em trobo immers en la Polònia profunda, viatjant per tota Europa, gastant una quantitat de diners que per la gent d’aquí representa el sou de molts anys de treball i aquest bon home m’està demanant feina! De cop, realitzo que la majoria de gent d’aquí, immigren a països més rics per poder sobreviure dignament. Això sempre ho havia sabut, però fins ara els mirava com l’immigrant vingut d’un país llunyà. Ara, el meu punt de vista és molt diferent. Li contesto que jo soc un treballador com qualsevol altre i que malauradament no li puc oferir res. No sé si m’haurà entès.

Demano la compta i em presenten una factura de 25€ que inclou l’habitació, el sopar, i un parell de rondes de cervesa i vodka. És possiblement el pressupost més baix des de que he començat aquest viatge i en els propers dies, m’endinsaré en països encara més pobres. El xoc cultural és cada cop més gran. Si més no, sobta molt trobar tanta diversitat en països que formen part de la Unió Europea.