56. Un dia accidentat per Polònia, 9 d’agost del 2009


Entro a Polònia per el nord-est del país. Només creuar la frontera, em trobo amb les primeres muntanyes des de que he deixat Noruega. Quina il•lusió poder conduir de nou per carreteres sinuoses. A més, el paisatge és molt verd, amb boscos, prats, etc, ... M’envaeix un moment de felicitat molt gran i voldria que el viatge no acabés mai.

Després d’uns quilometres, decideixo sortir de la carretera nacional que porta a Varsòvia per poder gaudir al màxim d’aquest nou panorama. Però al sortir de l’eix principal, ràpidament em trobo perdut en carreteres molt deteriorades que no apareixen en el meu navegador, com si cap turista amb una mica de seny tingues la gosaria de penetrar la Polònia profunda. Em paro sovint a demanar ajuda, però la gent no parla ni un xic d’Anglès.

Inevitablement, m’acabo perdent per camins no asfaltats. En un d’ells, el que sembla terra compacta és en realitat sorra fina en abundància i acabo perdent el control de la moto fins que surto del camí, fent un sal d’una quarantena de centímetres i continuant la meva esbojarrada trajectòria per un camp de cultiu molt abrupte. Tota la escena dura 2 o 3 segons interminables en que no em deixo anar perquè no em puc permetre tenir un accident i fer-me mal. Que passa si ara caic a terra, aquí perdut en aquest lloc tan desolat? Sol, és impossible que pugui posar la moto de peu! Durant els dos segons em dic a veu alta: “No! No! No!” i finalment, com si alguna divinitat m’hagués escoltat, acaba sent "no": aconsegueixo parar la moto però estic totalment desgastat i la deixo caure. Per sort, es recolza tota sola amb la maleta lateral sobre la pista de terra que es troba uns 40 centímetres més alt del camp de cultiu. La moto queda en un punt d’inclinació suficient com perquè la pugui aixecar tot sol. Salvat! Però ha anat d’un pel! Ara es tracta de treure el vehicle d’aquí abans que aparegui un pagès enfurismat cridant en una llengua estranya.

Poc després, el camí empitjora i acabo travessant literalment un camp de cultiu. De sobte, un núvol exagerat d’insectes, de la mida d’un tàvec cada un, m’ataca sense que pugui donar gas per escapar degut a les condicions pèssimes del camí. Tanco la jaqueta i tots els orificis del casc i per uns segons, em dona la sensació d’esdevenir el millor pilot del món, per tal d’escapar d’aquest núvol assassí. Cal a dir que els insectes i jo no som molt amics.

Quilometres després, torno a l’asfalt. Aquest cop, ja en tinc prou de tantes emocions i programo de nou el navegador evitant carreteres no asfaltades i en direcció a Varsòvia. Però acabo en una carretera de llambordes (adoquins) on la moto vibra d’una manera insuportable i m’impedeix circular més enllà dels 30 km per hora, tot això en mig d’una nit fosca, perdut, sense saber quan durarà aquest suplici. Per evitar les llambordes, m’adono que al lateral dret, hi ha una franja de mig metre d’ample de sorra fina, la mateixa que hores abans m’ha fet perdre el control de la moto, però circular-hi és més agraït, encara que impliqui un tensió constant per no caure a terra. De tant en tant vaig perdent el control de la moto, però ja he aprés la lliçó. Només cal deixar gas i no tocar el volant per res.

Van passant els quilòmetres i no canvia res: llambordes i sorra fina. Em comencen a envair les paranoies del aventurer perdut al recordar el que em va explicar en Xavier (el Norueg Català) sobre la segona guerra mundial i les carreteres construïdes per els macabres nazis que enterraven els cadàvers dels obrers caiguts per l’esforç desmesurat al que se’ls sotmetia a sota del paviment. Això podria ser perfectament el cas d’aquesta carretera! Estic molt saturat de sorra fina, de llambordes, de la nit, d’estar perdut i de les meves paranoies. Això no s’acaba mai!

Després de 30 km, als voltants de les 11 de la nit, acabo arribant a una carretera asfaltada. Baixo de la moto per tocar l’asfalt amb les meves pròpies mans. Hom hagués pensat que jo era una versió motera del Papa de Roma besant una nova terra. Ara falta saber on dormo. Aquí no trobaré càmping ni per casualitat i hotels, segur que estan tots tancats a aquestes hores. L’aventura continua!

(continua en el següent post)