En aquest viatge, són molts quilòmetres a recorre i molts llocs a visitar. Això només em permet tenir una percepció molt aproximada de cada país, però com a mínim, intento copsar l’ambient rural per una banda i l’ambient d’una gran ciutat per l’altre. Després de conduir per un centenar de quilòmetres per camins no asfaltats, considero que ja he copsat la idea de la Finlàndia profunda i decideixo entrar finalment a l’autopista, fins arribar a Hèlsinki el més aviat possible.
Els països escandinaus són el paradís del càmping, amb una neteja impecable, uns turistes molt respectuosos i amb uns serveis immillorables (cuina, sala TV, zona grill, Internet, foc a terra). Per aquest motiu, em decanto per dormir en un càmping a Rastila, barri a les afores de Hèlsinki, comunicat per metro amb el centre de la capital. Però és massa tard i estic massa cansat per visitar Hèlsinki avui, així que llogo una bicicleta i vaig a passejar per Rastila, on em quedo meravellat pel lloc.
En un viatge de plaer, es cerca diversos al•licients, com per exemple l’enriquiment cultural, la evasió, el contacte amb la natura o el simple descans. Però en tots els casos, agrada quedar-se en admiració pel lloc visitat, per poder viure una experiència única que es pugui explicar quan es torni a casa i es pugui recordar per sempre.
Però l’admiració és una emoció que esdevé cada cop més difícil d’experimentar en aquest món globalitzat que esdevé massa uniforme. En realitat, calen tres coses perquè es pugui produir. Primerament, cal que el lloc visitat tingui algun interès, ja sigui de tipus cultural, estètic, insòlit, històric, ... Segonament, cal que l’interès del lloc visitat s’adeqüi als gustos de la persona que efectua la visita. Finalment, cal que la visita s’acompanyi de circumstàncies favorables i aquest és l’aspecte més important de tots i que sovint passa desapercebut. Per exemple: Quin temps fa? D’on vinc? A on vaig? Quin és meu estat d’ànim? Quines són les meves expectatives? Quan temps fa que viatjo? Amb qui viatjo? ...
Les circumstàncies de la meva arribada a Rastila són les següents. Durant les dues últimes setmanes, he recorregut uns quants milers de quilòmetres per Noruega i Finlàndia, sense haver vist cap aglomeració significativament important i gaudint únicament de paratges naturals magnífics. Avui, després de diverses hores conduint per autopista, arribo a Rastila sota un cel blau i em ve molt de gust passejar en bicicleta, per fer una mica d’exercici en una zona tranqui-la. En aquest estat d’ànim i sense cap mena d’expectativa, em perdo pels carrers de Rastila.
Per sorpresa, em trobo amb un barri modern, que em recorda el Poble Nou de Barcelona, però de construcció molt més recent. Els edificis són d’un disseny espectacular, molt interessants des del punt de vista arquitectònic, amb espais verds i zones d’esbarjo pels adolescents. La zona també disposa d’un parc central molt gran que es manté en la línia arquitectònica del barri. A més, s’ha privilegiat les zones peatonals i les vies per a ciclistes en el procés d’urbanització. La meva passejada em porta fins a primera línia de mar, amb el seu port esportiu, on desemboca el canal que circumval•la el barri. En aquest moment, estic del tot meravellat pel lloc perquè s’han reunit tots els ingredients necessaris, inclosos els circumstancials (tenia ganes de veure edificis després de tants dies de veure natura).
De fet, la idea és ben senzilla i és resumeix amb la dita: estar al bon lloc, al bon moment. L’un i l’altre són condicions necessàries per quedar-se en admiració.
Els països escandinaus són el paradís del càmping, amb una neteja impecable, uns turistes molt respectuosos i amb uns serveis immillorables (cuina, sala TV, zona grill, Internet, foc a terra). Per aquest motiu, em decanto per dormir en un càmping a Rastila, barri a les afores de Hèlsinki, comunicat per metro amb el centre de la capital. Però és massa tard i estic massa cansat per visitar Hèlsinki avui, així que llogo una bicicleta i vaig a passejar per Rastila, on em quedo meravellat pel lloc.
En un viatge de plaer, es cerca diversos al•licients, com per exemple l’enriquiment cultural, la evasió, el contacte amb la natura o el simple descans. Però en tots els casos, agrada quedar-se en admiració pel lloc visitat, per poder viure una experiència única que es pugui explicar quan es torni a casa i es pugui recordar per sempre.
Però l’admiració és una emoció que esdevé cada cop més difícil d’experimentar en aquest món globalitzat que esdevé massa uniforme. En realitat, calen tres coses perquè es pugui produir. Primerament, cal que el lloc visitat tingui algun interès, ja sigui de tipus cultural, estètic, insòlit, històric, ... Segonament, cal que l’interès del lloc visitat s’adeqüi als gustos de la persona que efectua la visita. Finalment, cal que la visita s’acompanyi de circumstàncies favorables i aquest és l’aspecte més important de tots i que sovint passa desapercebut. Per exemple: Quin temps fa? D’on vinc? A on vaig? Quin és meu estat d’ànim? Quines són les meves expectatives? Quan temps fa que viatjo? Amb qui viatjo? ...
Les circumstàncies de la meva arribada a Rastila són les següents. Durant les dues últimes setmanes, he recorregut uns quants milers de quilòmetres per Noruega i Finlàndia, sense haver vist cap aglomeració significativament important i gaudint únicament de paratges naturals magnífics. Avui, després de diverses hores conduint per autopista, arribo a Rastila sota un cel blau i em ve molt de gust passejar en bicicleta, per fer una mica d’exercici en una zona tranqui-la. En aquest estat d’ànim i sense cap mena d’expectativa, em perdo pels carrers de Rastila.
Per sorpresa, em trobo amb un barri modern, que em recorda el Poble Nou de Barcelona, però de construcció molt més recent. Els edificis són d’un disseny espectacular, molt interessants des del punt de vista arquitectònic, amb espais verds i zones d’esbarjo pels adolescents. La zona també disposa d’un parc central molt gran que es manté en la línia arquitectònica del barri. A més, s’ha privilegiat les zones peatonals i les vies per a ciclistes en el procés d’urbanització. La meva passejada em porta fins a primera línia de mar, amb el seu port esportiu, on desemboca el canal que circumval•la el barri. En aquest moment, estic del tot meravellat pel lloc perquè s’han reunit tots els ingredients necessaris, inclosos els circumstancials (tenia ganes de veure edificis després de tants dies de veure natura).
De fet, la idea és ben senzilla i és resumeix amb la dita: estar al bon lloc, al bon moment. L’un i l’altre són condicions necessàries per quedar-se en admiració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada