43. Les vaques boges – 27 de juliol del 2009

Estic a uns 500 km de Helsinki i encara no estic segur d’haver copsat correctament el paisatge Finlandès. Cansat dels arbres que m’impedeixen veure el paisatge, decideixo perdre’m per carreteres secundàries, però a Finlàndia, tot el que no és una carretera principal, és sovint una carretera no asfaltada i no porto els pneumàtics adequats. No obstant això, no em tallo ni un pel i programo el navegador GPS perquè em dirigeixi per camins perduts. Per fi començo a veure alguna cosa diferent, com les cabanes dels Finlandesos - segones cases, quasi sempre a la vora d’un llac - o les granges i les explotacions de llenya que em permeten capturar alguna foto interessant.

A un moment donat, el navegador em dirigeix per un camí força estret que voreja un camp. De cop, sento un soroll i paro la moto. M’adono que acabo de trencar un fil ferro no senyalitzat que travessava el camí. Baixo de la moto per inspeccionar-la i, sortosament, veig que no s’ha trencat res, però començo a raonar sobre la existència del fil ferro. A l’altre extrem del camp, veig un ramat de vaques que es dirigeixen cap a mi, alertades per la meva presència. Aleshores, és quan realitzo que estic a dins del camp i el fil ferro n'era la porta! Ràpidament trec la moto del lloc i em disposo a reparar el cable, però amb la mala sort que està sota una considerable tensió elèctrica i a més, ara és massa curt! Em sento del tot impotent i les vaques s’atansen fins tres metros de la meva posició perquè es pensen que he vingut a treure-les de passeig. Llavors em veig abocat a protagonitzar una escena prou còmica, improvitsant el rol de cowboy, fent tots els gestos possibles per allunyar les vaques de la sortida i gesticulant paraules com “fora!”, “tira!”, “passa!”, “fuck off!”, “mmmuuuuu”, ... però res a fer! Les vaques fan cara de preguntar-se que carai em passa a mi i a la vegada segueixen tantejant per poder sortir.

Durant una bona estona, em pregunto com acabarà tot això. En tot cas, no puc marxar d’aquest lloc deixant que aquestes vaques surtin de passeig. El primer que he de fer és tranquil·litzar-me, així que trec la càmera de fer fotos i en el pitjor dels casos, almenys tindré una anècdota divertida per explicar. Aleshores, em ve la inspiració i posant-me els guants de la moto, per atenuar les descàrregues elèctriques, aconsegueixo allargar el cable i connectar els dos extrems fins a tancar el pas a les vaques boges. Quin alleujament! Pujo a la moto i surto escopetejat del lloc, abans que aparegui el ramader i em cridi l’atenció.

9 comentaris:

Anna ha dit...

ja,ja,ja,ja quin fart de riure m'he fet llegint la teva crònica!! bon viatge cow boy!!!
Anna F

Carles M. ha dit...

Ep cunyaaaao,

Ja torno a estar per andorra despres de uns dies pel Perú i lo primer que he fet es llegir el teu blog.

Vaig que vas fent ruta (Molt util el link per veure el mapa europeu)

M'alegra saber q tot va be i q les vaques no t'asusten!!!

Bon viatge, bone vivencies i fins el proper comentari.

Cielle ha dit...

Sing to the cows, and you can convince them to do whatever you want. It's an old cowboy trick. It may not be true, but it is amusing for anyone passing by. :)

I'm enjoying your beautiful pictures. The one in post #42 is gorgeous.

Anònim ha dit...

Molt bones, Lazlo soc el Josep V. estas fet un crak.

Lazlo Sasplugas Requena ha dit...

Hola Josep V.

Gràcies. M'afalagues jejejeje.

Benvingut al blog i espero que et diverteixi.

Records

Lazlo

Lazlo Sasplugas Requena ha dit...

Hi Cielle,

I will try this old cowboy trick the next time, however, I will put my raincoat before because it will start to rain in all probabillity :-)

Lazlo Sasplugas Requena ha dit...

Hola Carlos,

Les vaques si m'assusten, i moooolllllltttttt! :-)

Lazlo

Lazlo Sasplugas Requena ha dit...

Hola Anna F.

La història té gràcia, però al moment no tenia massa ganes de riure, jejejej

Micky ha dit...

Crec que a partir d'ara per a tu, beure un got de llet mai més serà el mateix....
jejejej
recorda que al desembre és la meva party, y sempre se't pot fer un homenatge, jajajajaj