Helsinki m’agafa poc inspirat i començo a pensar que les circumstàncies amb les que entro a les ciutats són més aviat desfavorables, essencialment perquè vaig sol i perquè pretenc fer la visita en un sol dia, però en realitat no tinc ni temps d’aclimatar-me a l’ambient i situar els llocs d’interès de la ciutat.Tinc la sensació que a Helsinki, les distàncies són molt llargues, les places enormes, els grans magatzems infinits, els carrers molt amples i no arribo mai al meu destí. La part bona és que sobra lloc per tot arreu i en cap moment et sens atabalat per les masses de gent, a diferència de la majoria de ciutats llatines. Em dona ganes de batejar la capital amb el sobrenom de Ciutat XXXL, però els habitants són més aviat de mida XS, així que desisteixo.
A la manca de predisposició, es suma la mala sort de visitar el museu del disseny, que em costa 8€ l’entrada, per veure el mateix que podria veure a IKEA. Evidentment exagero, però ja tinc ganes de fer via cap al sud per retrobar preus més raonables.
La part positiva de la visita pren lloc en una plaça on veig un grup de joves exhibint el que, em sembla, és Capoheira. Ja ho havia vist en altres llocs però aquí és diferent, perquè no es tracta d’un ball amb els gestos programats i vestimenta folklòrica, sinó una lluita sense contacte físic, on dos contrincants segueixen unes regles del joc ben definides i es mouen al ritme de la música produïda pels seus companys que esperen tanda per entrar en el joc. És doncs una barreja de lluita, joc i ball. Em quedo una bona estona intentant desxifrar aquest misteriós llenguatge corporal, fins que me’n torno a Rastila. Demà inicio la meva immersió als països bàltics on probablement es produeixi el primer xoc cultural d’aquest viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada